Vaig saber que els Oscars de Hollywood són una estafa social i un producte comercial quan, l’any 1986, la banda sonora de la pel·lícula “La misión” no va guanyar en la seva categoria a la cerimònia de la catifa vermella. L’aprenentatge dels anys –gràcies a la possibilitat de nodrir-me de l’art i la cultura de tantes persones del món del cinema, la literatura o la música que han viscut abans de mi- m’han dotat d’una visió molt més lúcida, critica i perspicaç.

L’any 1963 –jo no havia nascut encara- va ser un dels millors de la història de la cultura. Paul Newman triomfava al cinema amb la pel·lícula “El Premio” que abordava la suplantació d’un Premi Nobel. Julio Cortázar publicava la seva opera mestra “Rayuela” i un jovenet anomenat Bob Dylan treia al carrer el disc “The Freewheelin” que va transformar la percepció que el públic tenia d’ell, deixant de ser un cantant de folk per passar a ser un ídol de la joventut i cantautor protesta.

the-prize

Mig segle després, Newman i Cortázar ens han deixat i Dylan segueix vivint del seu llegat musical dels anys anteriors, ampli i de qualitat però sense exagerar. Com en molts altres casos, hi ha més mite que realitat, més pintura que no pas fusta per tallar. Per això sobta la proposta de l’Acadèmia Sueca d’atorgar-li el Nobel de Literatura argumentant – sota el meu parer reitero que de manera equivocada- que la seva trajectòria ha estat de tantíssima qualitat que es pot comparar a la de personatges il·lustres, guanyadors del mateix Nobel, com Günter Grass, Octavio Paz, Gabriel Garcia Márquez, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Rudyard Kipling, Rabindranath Tagore, Ernest Hemingway o George Bernard Shaw entre moltíssims altres.

Que els Premis Nobel han perdut rellevància és una obvietat. Donar el de la Pau a Barak Obama o a Al Gore no ha ajudat massa i les polèmiques generades en anys anteriors, quan van ser candidats Hitler, Stalin o Mussolini, posen de manifest que hi ha jurats que es beuen l’enteniment quan fan la llista de possibles. Gandhi mai va rebre el premi, una altra injustícia i també una mostra de la irrellevància que haurien de tenir aquests reconeixements.

La concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan –també podrien haver candidat a Bob Marley o a Bob Esponja- és l’errada que ja avergonyeix a tothom. Sense treure mèrits al mestre, perquè els té com a cantautor, només cal recordar que nou de les deu cançons que l’han fet famós són dels anys seixanta. Des dels setanta i fins als nostres dies, la creació de Dylan ha estat pobre i sense massa bons resultats de cara al món. Sí, ha anat publicant discos i fent lletres però mai ha mantingut l’essència d’aquell jove que va rebentar els mercats discogràfics i les llistes de vendes quaranta anys enrere.

El mite segueix viu però s’alimenta de les engrunes del passat, sense abastir al seu públic amb noves espurnes i detalls de qualitat. Suècia s’ha equivocat de ple escollint-lo a ell, deixant fora dels candidats a altres cantautors que sí haguessin pogut optar al Nobel de Literatura. La suplantació dels premiats de la pel·lícula de Paul Newman es repeteix tants anys després. Perquè no donar-li a Leonard Cohen enlloc de triar a Bob Dylan?. El que més curiós em sembla, tornant a aquell any 1963 que citava abans, és la profètica frase de Cortázar a Rayuela: la explicación es un error bien vestido.

Que cadascú tregui conclusions personals i en cas de dubte, com canta Dylan, busqueu la resposta al vent.

Òscar Ramírez Dolcet

Escriptor i periodista. President de l’associació Etcètera.

Article original a Agricultura mental, blog personal de l’autor